 |
00.04.2005 - Revista UniDiversitat [recopilat per Uiai]
“Nut, els nervis
del primer cop”
Jofre Bardagí torna a l’actualitat musical per presentar juntament amb
l’última fornada de components dels Glaucs “14 melodías bailables i una
que no”. Des de Buenos Aires, passant per Madrid i aterrant a
Barcelona, els Nut arriben carregats de bones cançons i amb els nervis a
l’estómac de la primera vegada.
-Hi ha continuïtat de Glaucs a Nut?
J.B: Hi ha una certa continuïtat perquè som tots els components de
l’última etapa de Glaucs menys en Lluís Alsina. Vulguis o no, no et pots
despendre d’aquest fet. Tot i així, és un concepte totalment diferent de
grup perquè en Lluís tenia un pes molt important en allò que es referia a
la guitarra i els arranjaments i ara, al meu entendre, sona força diferent
als projectes anteriors.
M.S: El grup l’hem plantejat diferent. Si li vols trobar les semblances a
Glaucs, les trobaràs, i si busques les diferències, també n’hi
trobaràs.
-Heu forçat molt la màqueina perquè us
soni diferent?
J.B: No, perquè has de pensar que des de l’últim disc de Glaucs a
estudi ha passat molt i molt de temps. Si t’hi fixes, hi ha cançons que no
s’hi semblen en res. Això sol passar quan trigues molt a treure un treball
al mercat.
-Les cançons són escrites en català i adaptades al castellà, o realment
són per al projecte de Nut?
J.B: És que nosaltres no hem deixat mai d’escriure en català i en
castellà. De fet, mai no ens havíem amagat a Glaucs que algun dia faríem
un disc en castellà. Això sí, hi ha un tema al disc, que és “Cruzar el
mar”, que neix d’un projecte que teníem amb en Lluís Alsina.
-El canvi idiomàtic és per canviar d’aires?
J.B: No tenim cap mena de problema de cantar en castellà, el cert és
que ens sentim molt còmodes. Per suposat que és per abarcar més públic
perquè tenim l’objectiu de viure de la música, però com que no només
treballem per a Nut, sinó també per a publicitat i composant per altres
grups, aquest sistema de treball se’ns contagia.
-Com estan els ànims? Optimistes?
J.B: Molt!Glaucs sense en Lluís era com absurd, i amb el grup estàvem
que no podíem més, i necessitàvem fer un canvi. Després de Glaucs no
teníem clar res, només que en Lluís no volia continuar amb la música. Va
sortir l’oportunitat de tirar endavant el projecte de Nut, ens vam
plantejar d’agafar altres components, però finalment vam decidir que amb
l’Àlex Reixach, l’Àngel Valentí, el Miquel i jo ja en fèiem prou. I amb
això estem. Amb moltes il•lusions renovades, que no teníem amb Glaucs
perquè
estàvem cremadíssims, i ara estem amb unes ganes brutals de fer coses.
-De moment com funciona el disc?
J.B: A nivell de vendes no ho sabem, però tenim contractats molts de
bolos. Fins a principis de juliol en tenim uns 20.
-També per l’Estat espanyol?
J.B: Doncs sí. Anem a Múrcia, Águilas, per la costa de Llevant...en
tenim moltes ganes! Ja farà tres anys de l’últim concert de Glaucs, encara
que hem fet alguns bolos. Ho passarem fatal, perquè són moltes hores de
carretera, però compensa a l’hora de tocar. I sempre tens aquell
pessigolleig a l’estómac dels nervis...
-Nut tindrà continuïtat, o simplement és un projecte temporal?
J.B: Totes les forces estan posades en Nut. De fet, tenim contracte
per a més discos. Que vagi bé o no, ja ho veurem. Mentre seguim tenint
ganes de fer projectes nous, tot està salvat. Nut acaba de començar i
tenim moltes coses a dir.
-Les ganes de canviar d’aires, tenen alguna cosa a veure amb el viatge
a Buenos Aires?
J.B: L’estada a Buenos Aires va sorgir perquè tinc una relació d’amor
amb l’Argentina. Allí vaig conèixer estudis de grabació i el disc, tal i
com està el “peso”, ens sortia molt més econòmic fer-lo allà. De fet, hi
ha
molts grups que hi viatgen per grabar o mesclar.
M.S: A més, si l’haguéssim grabat aquí, potser no ho haguéssim fet
com a grup, perquè cadascú hagués anat a dormir a casa seva i tal. En
canvi a Buenos Aires va ser un viatge lluny i vam conviure tots quatre
durant molts dies. Era com voler-nos sentir un grup, que és un aspecte que
amb Glaucs, en l’última època, es va perdre. Una altre cosa que vam
aconseguir allà és un so diferent que segurament no l’haguéssim trobat
aquí.
-Buenos
Aires, Londres, Nova York, Madrid, Barcelona o l’Estartit?
J.B: Em quedo amb Barcelona i Buenos Aires. Totes aquestes ciutats són
les que conec més, i queden reflectides en el tema “Buenos Aires o
Madrid”. Madrid no li trobo el què com a ciutat, però si per anar de festa.
Les altres són ciutats on he estat i on m’agradaria viure. Bé, de fet
l’Estartit a l’hivern és un pèl trist.
-Amb les fotos de la promo, doneu la imatge d’un grup dur, rebel...
M.S: És la imatge que ens va veure el fotògraf. Crec que no hagués
estat realista una imatge de nens bons, i llavors va sortir de nens
dolents. Tot i així, no som males persones, però som més dolents del que
sembla, una mica entremaliats...
-“Cruzar el mar”té unes guitarres molt Bonjovianes...
J.B: A l’hora de fer les cançons i escoltar-les no em plantejo mai les
influències que pugui tenir. No he plagiat mai res conscientment. Amb els
del grup escoltem música molt diferent, des de Radiohead, Björk, fins a
òpera. Després amb totes les influències de cadascun dels components del
grup surten coses molt curioses.
-En Sabina també és una influència?
J.B: En Joaquín Sabina surt a la lletra del tema “Esta maldita
canción” i com a compositor i intèrpret amb mi amb el tema “Mátanos
de risa”, un tema dedicat al meu pare que vam escriure per tocar-la en
directe al Palau St. Jordi en el concert a la seva memòria.
-La portada del disc té una història...
J.B: La foto és de l’Andreu Buenafuente. És que som “coleguillas”
internautes i un dia em va preguntar si ja teniem la portada per al disc i
em va enviar unes fotos. Ara s’ha convertit en una portada mediàtica,
perquè l’altre dia un diari d’Àguilas ens van entrevistar per telèfon i va
destacar aquest fet, perquè ara el Buenafuente amb el programa d’antena 3
ja és conegut a la resta de l’Estat.
-Malgrat que sou optimistes i teniu ganes de menjar-vos el món, les
lletres del disc són molt tristes...
J.B: Això ja ho dèiem quan estàvem a Glaucs. Quan estem contents ens
n’anem de festa, i quan estem tristos ens n’anem a treballar. Tot i així
pots trobar l’optimisme en eles lletres, com en el tema “Mientras haya
fiesta”, i en canvi “Eva” és la cançó més pessimista que he escrit mai. En
aquest disc sobretot parlem d’amor i d’amistat, i som més positius que en
l’època de
Glaucs. Potser no és que siguin positivistes o negativistes, sinó que ens
agrada més explicar històries tristes.
-Fa poc vaig anar de vacances a les Canàries i...sorpresa! Va sonar Nut
al fil musical de l’habitació de l’hotel!
J.B: És cert! No ets la primera persona que m’ho diu. Gent d’Andalusia
o fins i tot en una sala d’espera d’una consulta d’un dentista. Això vol
dir que sonem molt al fil musical. De fet, per això es fan els discos,
perquè sonin, i nosaltres, és clar, contents.
-Ja ha sortit a la tele el nou videoclip: Cheerleaders i rotllo americà,
eh...!
J.B: Aquest videoclip ens ha fet recordar perquè coi ens vam ficar a
tocar rock and roll. Molt contents de la participació de les vint-i-dues
noies. Totes elles eren ballarines professionals que havien
participat en el musical “Fama”.
-Què farem amb la pirateria?
J.B: A mi aquest tema em posa cada vegada més nerviós. Hi ha gent que
fins i tot diu que els discos no valen ni un euro. És clar que haurien de
ser més ecnoòmics, que ara mateix els discos són cars, però no valen
un euro. S’ha de fer alguna cosa contra la pirateria perquè, sinó, això
s’acaba ja. Al pas que anem això no dura ni cinc anys. La indústria
discogràfica ja buscarà
noves vies, però la que coneixem actualment desapareixerà. L’únic atractiu
és que potser tornarem al passat, al single.
-No ho veig clar això de “14 melodías bailables y una que no”...
J.B: Si contes, són 14 i una quinze. Aquesta una és la cançó que
t’agrada menys del disc. Si n’hi ha dos que no t’agraden, doncs seran “13
melodías bailables y dos que no”. Més que res era per fer la conya...
Per Òscar
Pinilla.
|
